El futur és comunista,
pren partit
Tenim molt clar que no som res si no som col·lectiu, si no som classe, si no som poble.
Vivim en un món en el qual el triomf de les idees del neoliberalisme ens condemna a un individualisme extrem, en què el col·lectiu queda cada vegada més desdibuixat, i ens allunya de la meta de generació de consciència de ser classe i, en conseqüència, de l’articulació i organització de la classe treballadora. Margaret Thatcher va deixar clar en la seva famosa màxima quin era el pilar fonamental del neoliberalisme: “la societat no existeix, només existeixen els individus”; nosaltres hi plantarem cara.
Tenim molt clar que no som res si no som col·lectiu, si no som classe, si no som poble. És quan ens unim en la lluita, sigui quina sigui aquesta, quan pensem millor, quan reflexionem més àmpliament, quan actuem amb més precisió i quan lluitem amb més força i amb més convicció. És col·lectivament que serem capaces i capaços d’imaginar un demà just, lliure i igualitari, una societat socialista que posi fi a l’explotació, i només conjuntament traçarem el camí de l’emancipació.
El Partit Comunista és l’avantguarda de la lluita de la classe treballadora. És l’espai de formació, reflexió i organització de les classes populars a l’hora de lliurar la batalla per la Història. Els fronts de lluita són diversos, però s’uneixen sota un mateix objectiu: l’avenç en drets a tots els àmbits, a tot arreu, crear nous valors i situar horitzons de ruptura, per tal de preparar i aconseguir l’arribada de la revolució.
Abans que nosaltres, han estat molts i moltes els revolucionaris i les revolucionàries que han obert camí, que han pensat, imaginat i lluitat per aquest futur millor, tot desenvolupant el fil roig de la Història. Nosaltres, com a partit comunista de Catalunya, ens sentim hereus i hereves dels seus neguits, de les seves reivindicacions i de les seves ensenyances, i és per això que sempre tenim present el seu exemple de passat per la lluita del futur. Perquè com es diu sempre, “les lluites d’ahir són els drets d’avui, i les lluites d’avui són els drets del demà”.
2
Lluita obrera
Si bé la lluita de classes designa l’organització per tal d’assolir unes millors condicions de vida i la capacitat per imaginar una societat nova, aquesta lluita de classes s’ha d’abordar des d’àmbits molt diferents i, per tant, el Partit Comunista, com a organització amb voluntat de ser protagonista i d’avantguarda en el si de la classe treballadora, ha de poder organitzar i canalitzar la participació en aquests àmbits diferents, és a dir, en aquests fronts.
Per la pròpia naturalesa de l’antagonisme entre les classes populars i la burgesia, el moviment obrer ha estat protagonista en la lluita de classes desenvolupada en el marc del capitalisme, sent el sindicalisme una eina clau a l’hora de lliurar aquesta batalla.
L’organització als centres de treball ha permès un avenç molt important en drets laborals que, de retruc, han permès avançar en molts altres drets. L’exemple paradigmàtic és la conquesta de la jornada de 8h al dia, que és fruit de la lluita obrera i de l’organització sindical, i que va permetre la reorganització de la vida en les famoses 8 hores de treball, 8 hores de descans, 8 hores d’oci.
El sindicalisme continua sent una eina imprescindible perquè queda molt camí per seguir avançant, sobretot en un context en què la precarietat i la individualització de les relacions laborals són el pa de cada dia. Perquè mentre no acabem amb el capitalisme, mentre no el superem, continuarem necessitant una eina tan potent com aquesta, que ens permeti lluitar plegades a la feina per conquerir nous drets col·lectivament, a partir de l’organització, els instruments de lluita sindical i la negociació col·lectiva.
3
Feminisme i ecologisme
Com dèiem, però, la lluita de classes engloba la totalitat dels fronts des dels quals cal actuar per tal de transformar d’arrel la societat. I, per tant, el sindicalisme és una eina clau, però no és l’única: les qüestions que afecten la classe treballadora són múltiples i estan relacionades entre elles i, sense les diferents lluites sectorials, que moltes vegades acaben sent transversals, no és possible fer avançar la lluita de classes.
En les darreres dècades, la lluita de classes no es pot entendre sense l’aparició de dos moviments imprescindibles a l’hora d’avançar cap a un horitzó d’igualtat i llibertat plenes: el feminisme i l’ecologisme. Tant un com l’altre tenen una elevada capacitat de transformació, ja que impugnen les bases del capitalisme.
La crisi climàtica és un problema mediambiental lligat al sistema capitalista, que impedeix que es resolgui. El sistema capitalista actual i les seves conseqüents relacions de producció empenyen la societat a seguir un model de consum que deriva en el col·lapse mediambiental. En definitiva, la fi del sistema capitalista és inevitable i, per salvar la humanitat, la sortida socialista és imprescindible. El socialisme, basat en la planificació democràtica i el respecte al medi ambient, és l’únic model per encarar la crisi mediambiental.
Per la seva banda, el feminisme ha pres una dimensió global, esdevenint una lluita central que amenaça la ideologia conservadora dominant. La desigualtat de gènere continua essent una de les principals contradiccions del capitalisme i esdevé una situació necessària per a la seva reproducció. La lluita feminista contra l’heteropatriarcat no es pot deslligar de la lluita de classes, i és que cal revolucionar la vida quotidiana i combatre els rols de gèneres que atorguen funcions socials diferents als homes i a les dones.
A Comunistes de Catalunya entenem aquests dos fronts de lluita com a estratègics a l’hora de fer avançar els drets de la classe treballadora i les classes populars, i és per això que, en els darrers anys, tant el feminisme com el medi ambient han protagonitzat una Conferència Sectorial cadascun dels àmbits per a formar-nos, reflexionar i organitzar-nos en la lluita.
1
Socialisme
El socialisme continua sent una alternativa al capitalisme i al neoliberalisme, i es tracta d’una alternativa viable. El socialisme constitueix una esmena a la totalitat als plantejaments de les ideologies que avui imperen, i ens interpel·la sempre des dels drets i deures col·lectius: aconseguir que la classe treballadora tingui el control col·lectivament dels mitjans de producció i de l’aparell de l’Estat significaria la fi de les diferències de classe i, en conseqüència, que la producció, l’economia i les decisions polítiques responguessin als interessos de la societat en el seu conjunt, posant la vida al centre i no pas els interessos d’una minoria de la societat privilegiada pel simple fet de ser propietària.
El socialisme ens permet dibuixar un horitzó d’esperança per a la classe treballadora i les classes subalternes, i també ens ajuda a traçar un pla de ruta que ens ha de portar a aquest horitzó d’igualtat i llibertat plena, i consciència col·lectiva.