Història del Partit Comunista

“La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes. Lliures i esclaus, patricis i plebeus, barons i serfs de la gleva, mestres, artesans, agremiats i fadrins; en un mot, opressors i oprimits s’han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acaba sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents”.

Amb aquestes línies del Manifest Comunista (1848) Marx i Engels resumien, de forma magistral, el que havia estat la història de la humanitat, i de com la lluita contra l’opressió no era pas una lluita moderna, iniciada amb la il·lustració, sinó que s’havia desenvolupat des de l’origen de les civilitzacions humanes.

Al llarg de la història tenim moltes referències de les lluites de les classes subalternes. La primera vaga documentada de la història, per posar un exemple, es va produir l’any 1152 aC a Egipte, en la qual els treballadors de la construcció dels monuments funeraris del faraó van deixar de treballar i van protestar davant el retard en el pagament de la seva feina (perquè no, les piràmides no les van construir ni esclaus ni els àliens). En la història antiga també tenim altres episodis rellevants, conflicte patrici-plebeu a Roma, que va portar la incipient república romana al col·lapse, o l’aixecament d’esclaus liderat per Espartac.

Durant el feudalisme, també es van donar grans revoltes i episodis d’aixecament de les classes oprimides. Alguns dels exemples més destacats són la Grand Jacquerie a França, o les guerres remences contra els abusos senyorials al nostre país.

La història de les revolucions no va començar amb la Revolució Francesa, sinó que va començar a la vegada que les societats humanes es començaven a estratificar en classes socials. La història de la humanitat, per tant, ha estat sempre una història de lluita entre la majoria explotada i oprimida, i una minoria privilegiada que acapara la immensa majoria de la riquesa i dels mitjans de producció.

En la mateixa gènesi del capitalisme com a sistema econòmic i social dominant, ja es van començar a organitzar les primeres associacions de treballadors per defensar els seus drets. En un inici, es van orientar a l’ajuda mútua en cas de malaltia o accidents, així com per defensar les seves condicions de treball davant la més absoluta de les desregulacions. Al mateix temps, es començaven a crear grups revolucionaris, i les primeres teories sobre el capitalisme com a causa dels mals que patia la incipient classe obrera i la societat en el seu conjunt.

En el context d’aquests temps convulsos és que Marx i Engels comencen a treballar en l’anàlisi del capitalisme, i a plantejar que l’única via per a l’alliberament de l’ésser humà de l’opressió és el derrocament del sistema capitalista per la via revolucionària, i amb el lideratge de la classe obrera.

A la capital belga tots dos participarien en l’organització dels socialistes alemanys en la Lliga dels Justos, que més tard passaria a anomenar-se la Lliga Comunista, a proposta d’Engels en el congrés que va celebrar l’estiu de 1847 a Londres. Aquell mateix any (octubre-novembre) va escriure el primer esborrany del programa de la Lliga, que consistí en un catecisme en forma de preguntes i respostes, Fonaments de comunisme. Al segon congrés de la Lliga (desembre), finalment, s’assumiren per unanimitat els principis ideològics i polítics plantejats per Marx i Engels, i es va encarregar a tots dos la redacció del que seria el Manifest del Partit Comunista, imprès a Londres poques setmanes abans de la Revolució Francesa de febrer de 1848.

El Manifest va ser escrit entre novembre de 1847 i mitjans de gener de 1848 per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una organització clandestina formada per emigrats alemanys, sobretot a França.

Però l’onada revolucionària fou derrota i ambdós rebutjaren mantenir en funcionament les petites sectes dividides i escindides arran de la derrota. En una carta al seu amic Ferdinand Freiligrath, escrita el 29 de febrer de 1860 Marx deia: “La Lliga, igual que la Societat de les Estacions i que centenars d’altres societats, tan sols són episodis en la història del partit que neix espontàniament, per tot arreu, de la societat moderna”. I concloïa: “Jo m’he esforçat per dissipar l’equívoc de què per “partit” entenia la Lliga, quina existència acabà fa vuit anys, o la redacció del diari, que va deixar de sortir fa dotze anys. Per partit, entenia el partit en el gran sentit històric del terme”.

En la mateixa Lliga dels Comunistes que va encarregar la redacció del Manifest les idees eren encara poc precises. El mateix Marx no havia construït encara la seva teoria de la plusvàlua i molts membres de la Lliga eren més o menys el que avui diem anarquistes. Aquestes dues circumstàncies ens permeten comprendre millor, d’una banda, que en el Manifest falta alguna idea important del pensament clàssic de Marx, i per una altra que Marx i Engels hagin estat (potser intencionalment o per faltar-los encara claredat a ells mateixos) ambigus o foscos en alguns punts, tal vegada a fi que els membres de la Lliga de tendències anarquistes aprovessin l’escrit.

El plantejament de Marx i Engels no fou només l’organització dels revolucionaris de tot el món, sinó també l’organització de tota la classe obrera a tot el món. Així doncs, i amb la participació d’amplis sectors (anarquistes, associacions obreres, etc.), naixeria l’Associació Internacional dels Treballadors (1864). Aquesta organització, a més d’unir les organitzacions ja existents, va promoure la unió de les diferents associacions obreres disperses, així com va incitar el naixement del moviment obrer allà on encara no existia.

La Primera Internacional, però, vivia en plena contradicció, i els seus debats eren molt encesos a conseqüència de les fortes divergències ideològiques entre socialistes i anarquistes. Els primers, liderats per Marx, plantejaven que el camp de la política no era aliè a la classe obrera, i que calia que aquesta s’organitzés en els seus propis partits. Els anarquistes, en canvi, clamaven contra la participació de la classe treballadora en la lluita política.

La derrota de la Comuna de París l’any 1871 fou la cirereta del pastís, i va desencadenar la crisi definitiva de l’AIT. L’any 1872, en el Congrés de la Haia, se certificaria la seva defunció, amb l’escissió dels anarquistes.

Amb la desfeta de l’Associació Internacional dels Treballadors, i la derrota de la Comuna de París (1871), començaria un nou cicle de la lluita. En aquest nou cicle, caldria començar el moviment internacional dels treballadors des de l’escala nacional. Seria així com apareixerien i es consolidarien els primers partits obrers nacionals com l’alemany (1869) i el francès (1879-1880), en la que tant Marx com Engels tindrien un paper important a partir de cartes i escrits en els diaris obrers on establiren directrius i recomanacions sobre el programa i l’estratègia, així com la necessitat del coneixement del socialisme científic com a fonament ideològic indispensable.

Abans, en el període de convalescència previ a la mort de Marx, Engels assumiria tot el treball epistolar amb els partits obrers que s’alineaven amb les tesis del socialisme. S’implicaria, per tant, en les lluites internes que es donaria amb els sectors reformistes del socialisme francès, així com intentaria frenar la tendència maximalista de Paul Lafargue, amb qui tenia una relació estreta.

La dècada dels 80 acabava amb l’extensió dels partits obrers gairebé a tota Europa. Ja existien organitzacions a Bèlgica, Dinamarca, Alemanya, Anglaterra, França, Holanda, Itàlia, Noruega, Àustria, Suècia, Suïssa, Espanya Hongria, i també a altres parts del món com als Estats Units d’Amèrica i a Rússia hi havia grups marxistes. Fou el 1887 quan el congrés de la socialdemocràcia alemanya acordà realitzar un congrés internacional dels treballadors l’any 88. Aquest, però, no va arribar fins a l’any 1889, no sense polèmiques amb sectors reformistes. El 14 de juliol es reuniren 407 delegats de 22 nacions en un congrés que apadrinà Engels. A partir d’aquesta cimera s’anaren repetint les trobades internacionals i es conformà un buró internacional permanent que acabarien consolidant una nova internacional obrera, alineada amb els postulats del marxisme.

Durant tot aquest temps hi va haver un gran debat entre dos grans sectors: aquells que apostaven per la reforma i arribar al socialisme a partir de l’assoliment d’etapes de desenvolupament del capitalisme, i aquells que apostaven per la revolució i la deconstrucció de l’Estat liberal, com a única via per a la construcció del socialisme. Aquesta disputa serà definitiva quan esclati la Primera Guerra Mundial.

La Primera Guerra Mundial va tenir un impacte profund en la societat i l’economia dels països implicats, exacerbant les tensions socials i accentuant les desigualtats existents. Aquesta guerra, caracteritzada per la seva brutalitat i durada, va deixar milions de persones mortes, ferides o desplaçades, i va generar un clima de descontentament i desconfiança envers els governs i les elits dirigents.

És en aquest context que esclata la Revolució Russa, el febrer de 1917, derrocant el tsarisme i establint un govern provisional que no donarà resposta a les demandes de la pagesia pobra i la classe obrera. Fruit d’una revolució anterior, la de 1905, sorgeix unes institucions paral·leles, els sòviets (consells) d’obrers, camperols i soldats. Aquestes institucions seran clau en la revolució de 1917, i aniran creixent fins al punt de tenir capacitat per assumir el poder. A l’octubre d’aquell mateix any, els bolxevics liderats per Lenin i amb majoria al Congrés dels sòviets de tota Rússia, aposten per l’enderrocament del govern provisional amb un programa molt clar i potent: pau, pa i terra. La presa del poder i la construcció del primer Estat obrer i camperol tenen un gran impacte a tot el món, i ràpidament aquesta fita té rèpliques a tota Europa, amb moviments revolucionaris i grans mobilitzacions. Es viuran revolucions a Alemanya, Hongria, grans vagues a Espanya, entre d’altres.

Com a resultat de l’impacte de la Revolució d’Octubre, sorgeixen partits comunistes arreu del món, i s’organitza la Internacional Comunista (o III Internacional), que tindrà un gran paper en l’extensió per tot el planeta d’aquest partit de nou tipus que recupera la visió que només la revolució i la destrucció dels governs capitalistes podran portar la construcció del socialisme, com a societat basada en la màxima “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat”. La formació d’aquests nous partits vindrà, en la gran majoria de casos, de la ruptura dels partits socialdemòcrates, i de l’adhesió a la nova Internacional.

En el cas espanyol, es formarà el Partit Comunista d’Espanya l’any 1921, de la fusió de dues escissions del PSOE, el Partit Comunista Obrer Espanyol, format pels sectors del PSOE que apostaven per l’adhesió a la III Internacional en el Congrés Extraordinari del PSOE l’any 1920, i el Partit Comunista Espanyol, format per l’escissió de les joventuts socialistes, que en el seu V Congrés, aquell mateix any, van decidir adherir-se a aquesta internacional. Aquest partit, en el seu inici, serà petit i molt sectari, però més endavant, amb un canvi de paradigma a conseqüència de l’avenç de la reacció i el feixisme, emprendria una nova línia política.

L’esgotament del cicle revolucionari desencadenat per la Revolució d’Octubre, i el fracàs de les seves rèpliques a altres països europeus, porten una gran ofensiva reaccionària. És en aquest context que sorgeix la política del front únic, després de la constatació que l’intent de tornar-ho a provar, i continuar amb la via insurreccional no funciona, sinó al contrari, comporta un major debilitament del partit revolucionari i de la classe treballadora en general. Evidentment, aquesta aposta neix d’un debat en el si del moviment comunista, concretament en la Internacional Comunista, en el qual es confrontaven posicions que defensaven la teoria de l’ofensiva, i d’altres, com Lenin, que defensaven la política del Front Únic. La proposta del Front Únic consistia a establir aliances amb tots els partits obrers, en un context en què la presa del poder per la via revolucionària no era factible, i a més, en un moment d’avenç de la reacció als països capitalistes. Es tractava de treballar conjuntament amb altres partits obrers, per fer arribar el discurs i la política comunista i revolucionària a les parts de la classe treballadora que continuaven alineades amb partits reformistes. Tot, amb l’objectiu no només de defensar-se contra la reacció capitalista, sinó d’establir un nou camí per derrocar el poder burgès.

En el cas de Catalunya i Espanya, aquest canvi estratègic no es donarà fins al IV Congrés del PCE, celebrat a Sevilla el 1932. Fins al moment, aquest partit havia tingut una posició sectària, a més de tenir una visió molt estreta sobre el fet nacional, que implicaria fins i tot l’expulsió de la Federació Comunista Catalanobalear, primera organització comunista catalana fundada l’any 1924 i que es va integrar al PCE, funcionant com a referent a Catalunya i Balears. Aquesta organització catalana, fundaria, conjuntament amb el Partit Comunista Català, el Bloc Obrer i Camperol l’any 1930, una organització independent. Fruit de la crisi de 1933 que va patir el Bloc, una part es va escindir i va tornar a les files del PCE, passant a formar part del Partit Comunista de Catalunya, fundat l’any 1932 com a referent català del PCE, tot seguint la nova línia estratègica del Congrés de Sevilla.

Eren els anys de la II República, i en aquesta, l’avenç del feixisme a Europa i a Espanya van marcar la vida política, i com no podia ser d’una altra manera, l’estratègia dels i les comunistes. És aquí quan sorgeix la política del Front Popular, que acompanyada del Front Únic de la classe obrera, serà clau per a la política catalana, espanyola i d’arreu d’Europa. Fou precisament l’any 1935 quan es començarà a plantejar aquesta idea en actes públics i articles. L’any 1936, en les eleccions generals, es donarà una gran unió de les forces populars i democràtiques, amb el Front d’Esquerres a Catalunya i el Front Popular a Espanya, i que guanyaria les eleccions, alliberant els presos polítics de la revolució de 1934 i decantaria de nou la balança, fins que es va donar l’aixecament dels sectors feixistes i reaccionaris de l’exèrcit espanyol, amb el suport dels grans empresaris i l’Església catòlica.

En aquest context, i seguint la política del Front Únic, es forma el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fusionant-se la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya, escollint Joan Comorera com a secretari general. Des de la seva fundació, el paper del PSUC i la Internacional Comunista en la lluita contra el feixisme, van fer que tingués un creixement molt ràpid, passant a ser un actor decisiu en la guerra, tant en el front com en la rereguarda.

Perduda la guerra, la repressió feixista va obligar a centenars de milers de persones a exiliar-se. Una repressió que buscava exterminar la societat civil republicana i les organitzacions de la classe obrera. En aquest context, la lluita dels i les comunistes es va desenvolupar en la més absoluta clandestinitat, per una banda, continuant la guerra amb destacaments guerrillers (els maquis) i intentant reorganitzant-se tant a l’interior com en l’exili. A més, cal tenir present que la derrota es va produir gairebé a les portes de la Segona Guerra Mundial, i l’antifeixisme buscava que els aliats miressin a Espanya per tal d’alliberar-la del jou franquista. No va ser així, i finalment els nuclis guerrillers van quedar aïllats i l’estratègia insurreccional era inviable. La direcció del PCE i del PSUC ja entrats en la dècada dels 50 van decidir canviar el full de ruta, no sense divisions internes i purgues.

Va ser en aquest moment que es va decidir apostar per la “reconciliació nacional”, no amb les elits franquistes, sinó detectant que hi havia una nova generació que no havia combatut a la guerra, i que els fills i les filles de tots dos bàndols convivien en les fàbriques, en els tallers i en els barris obrers. A més, les estratègies del passat ja no servien, no servia tenir un sindicat lligat al partit i amb una base ideològica. Les primeres experiències de comissions obreres formades a partir de vagues i conflictes concrets van servir de model per expandir un nou moviment obrer, a la vegada que es feien servir els aparells del règim com el Sindicat Vertical com a suport legal. Per tant, la nova aposta estratègica passaria per la infiltració de quadres comunistes en l’aparell legal, a la vegada que, des de la clandestinitat, s’organitzava un moviment obrer plural, obert i transversal, però combatiu i democràtic, les Comissions Obreres, que finalment es van constituir com a sindicat nacional i de classe l’any 1964.

A més del moviment obrer, l’estratègia per derrotar el feixisme també va passar per la creació de moviments unitaris en tots els sectors. En les universitats es va apostar per crear el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (1966), en el moviment feminista el Moviment Democràtic de Dones (1965), etc. Es va apostar per les Associacions de Veïns com un espai de lluita unitària als barris obrers, per defensar uns barris dignes en un moment en què no hi havia ni clavegueram, ni transport públic, i els carrers de molts nuclis obrers continuaven sent de terra. Una altra de les apostes fou unir tots els partits, moviments i entitats democràtiques, formant l’Assemblea de Catalunya (1971).

Als 70 estava consolidant-se una nova societat civil democràtica, superant dècades de repressió ferotge. El moviment per la democràcia era plural i fort, amb els i les comunistes com a part més activa, organitzada i decisiva. Però no era prou fort per tombar el règim franquista. El dictador va morir al llit, però la dictadura va morir al carrer. Fruit d’aquesta correlació de debilitats, tot i que es van recuperar les llibertats civils, polítiques i culturals, després de molts anys de patiments i sacrificis, aquesta recuperació va ser parcial. No hi va haver ruptura amb el feixisme, sinó un procés de transformisme de les elits franquistes, que de la nit al dia van passar a ser democràtiques.

El preu a pagar per recuperar les llibertats va ser molt alt, i van ser moltes les renúncies imposades, però també d’altres foren voluntàries. El PCE va renunciar a la bandera republicana, i també a la República, com a concessió per a ser legalitzat. Va renunciar a la memòria de les víctimes del franquisme, apostant per l’oblit i el perdó. Va renunciar a l’autodeterminació, apostant per l’autonomisme. La direcció venia com a èxits, concessions que eren més fruit de la debilitat, i les va convertir en la seva política.

A més, cal sumar que el procés de Transició es va donar en el mig de la crisi del petroli, que va produir una gran inflació a Espanya. Tot context de crisi provoca una gran conflictivitat, i per donar resposta el govern de dretes va plantejar un pacte en el qual a canvi de llibertats civils, polítiques i el dret d’organització sindical, la classe treballadora renunciava a reclamar l’actualització dels salaris al nivell de la inflació. Aquest acord es va conèixer com a Pactes de la Moncloa, que van signar el govern d’UCD, el PCE, PSOE, PNB, CiU, la CEOE i CCOO, entre d’altres.

A totes aquestes renúncies, s’hi va sumar la renúncia ideològica. La direcció del PCE i el PSUC pretenia imposar a tot el partit l’eurocomunisme, una revisió de fons del que havia estat el projecte comunista fins al moment. Es pretenia esborrar el leninisme, el caràcter revolucionari i de classe del Partit, pretenent convertir-lo en una espècie de socialdemocràcia, disfressant-la de les vies al socialisme dels països de l’occident capitalista. Aquesta va ser la cirereta del pastís que va acabant provocant una gran crisi en el comunisme català i espanyol.

El Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) va ser fundat l’abril de 1982 arran de la crisi del PSUC. El V Congrés del PSUC de 1981 havia fet palesa la divisió irreconciliable entre el sector eurocomunista i el sector marxista-leninista (titllats despectivament com a prosoviètics); de l’expulsió de dirigents del segon, naixeria la proposta de fundar el PCC, organització de caràcter marxista-leninista que posava per davant el centralisme democràtic i la necessitat de ruptura en detriment del pluralisme pactista defensat per les tesis eurocomunistes d’alguns sectors del PSUC.

L’abril de 1982 es va celebrar el VI Congrés dels Comunistes de Catalunya, al Palau de Congressos, congregant a més de 6.000 persones en el míting de cloenda al Palau Blaugrana. Era el tret de sortida del PCC i l’afirmació de l’acte més important d’impugnació de les renúncies de la Transició, així com la rebel·lió de les bases obreres davant el final de la història que es volia imposar al voltant dels consensos generats per l’acceptació de la restauració borbònica.

El nou partit integrarà a persones tan rellevants en la història del comunisme català com Neus Català, Joan Ramos, Pere Ardiaca, Josep Serradell i Margarida Abril, entre molts altres. El PCC captarà un terç de l’organització de l’ala esquerra del PSUC i gran part de la base obrera dels leninistes, amb qui havien compartit postura en els debats del V Congrés. El partit serà presidit per Pere Ardiaca, i Joan Ramos serà nomenat secretari general. Molts dirigents del PSUC s’integren al PCC, així com quatre dels diputats al Parlament de Catalunya.

A partir de la discussió política i l’acció militant, el PCC oferia una anàlisi que es basava en la premissa següent: la renúncia a la ruptura amb el règim franquista i l’acceptació de la reforma -la Transició- va atorgar a la burgesia el paper dirigent i va desorganitzar i desmobilitzar les organitzacions socials, conduint-les cap a l’electoralisme, tot destruint les relacions unitàries de les forces polítiques i socials d’esquerres i dividint la classe treballadora de Catalunya. Aquesta premissa, juntament amb la voluntat de segellar un fort consens de país en contra del militarisme de l’OTAN, conduí el PCC a proposar l’articulació estratègica del Front d’Esquerres, amb la ferma voluntat de reconstruir la unitat de classe i la unitat de l’esquerra.

El Front d’Esquerres, articulat entre 1983 i 1986, i es va fonamentar en un programa de set propostes llançades pel PCC que es resumien en: la defensa de la sobirania nacional, la independència i la pau; la creació i la defensa de l’ocupació; la reforma agrària; la defensa de les llibertats; la defensa del dret a l’autodeterminació; una política democràtica de benestar i cultura; la conservació de l’equilibri ecològic.

Seguint la lògica de l’estratègia del Front d’Esquerres, el 1987 es crearà Iniciativa per Catalunya (IC), federació de partits polítics participada pel PCC, el PSUC i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE), així com independents i persones vinculades als moviments socials. L’objectiu de la federació serà recompondre l’espai comunista català i proposar una aliança programàtica de l’esquerra catalana. A causa de tensions en el si de la federació, el PCC abandonarà IC el 1989; es reincorporarà el 1995 en forma de coalició, en el mateix context que a la federació entren Els Verds (IC-EV).

Fruit de tensions polítiques, ideològiques i programàtiques, el PCC abandona la coalició IC-EV i aquesta es trenca el 1997, alhora que un sector del PSUC, contrari a la dissolució del seu partit a IC, formen el PSUC-viu. El PCC i el PSUC-viu, juntament amb altres organitzacions, desenvolupen un nou intent d’unitat de l’esquerra catalana: Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), restablint les relacions amb Izquierda Unida (IU), trencades anteriorment des d’IC.

Comunistes de Catalunya es va fundar l’1 de novembre de 2014, a la Farga de l’Hospitalet, després d’un procés de debat i acció política unitària entre el PCC i el PSUC viu. Finalment, però, aquest darrer no s’hi va sumar de forma orgànica, però sí que hi van participar un centenar de quadres joves i militants que van passar a formar part del nou partit. Però, quin va ser el context que va portar a la seva formació? Quines eren les reflexions i quina va ser l’evolució?

A partir de 2010, des del conjunt d’EUiA es comença a fer la lectura que la coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds està esgotada i cal reformular-ho. Es produeix un canvi de postures dins de la majoria del PCC i una redefinició en l’estratègia que va imprimir el nou secretari general Joan Josep Nuet. Des de la 6a Assemblea Nacional, quan Joan Josep Nuet assumeix la coordinació general d’EUiA l’any 2012, es proposa la creació d’un “nou espai de l’esquerra transformadora”.

Més tard, arribaran projectes com el de Procés Constituent, l’assemblea d’Ara és Demà impulsada per ICV i EUiA, el sorgiment de Podem i tot el reguitzell de confluències amb voluntat superadora. Tot plegat, però, al caliu de les mobilitzacions del 15M, ocorregudes a partir del maig de 2011, que situaven el règim del 78 en l’arrel del problema. En aquest context, en què les ànsies de ruptura democràtica eren hegemòniques en amplis sectors de la societat espanyola, a Catalunya cal sumar-li la creixent mobilització sobiranista i independentista, en allò que hem conegut com “el procés”.

És en aquest moment polític que es planteja la necessitat d’iniciar un procés d’unitat comunista a Catalunya, per tal de sacsejar les estructures del PCC i del PSUC viu —massa acostumades a viure en els límits del règim del 78 a través d’EUiA i la priorització de la tasca institucional— i crear un nou partit comunista amb suficient múscul i massa crítica per incidir en un escenari que planteja nous reptes en clau social, nacional i de ruptura democràtica.

El 12è Congrés del PCC de l’any 2010 i el 14è Congrés del PSUC viu de l’any 2011, van posar les bases per obrir el camí de la unitat comunista, sent en Joan Josep Nuet, secretari general del PCC, i Hector Sánchez, secretari d’organització del PSUC viu els artífexs del procés d’unitat. Malgrat que el procés el van iniciar els dos partits, amb l’acompanyament del PCE, només el PCC i un centenar de quadres joves i militants del PSUC viu arribarien al final del procés d’unitat. El nou partit va néixer en el congrés d’unitat de l’1 de novembre de 2014 i portaria per nom Comunistes de Catalunya, sent-ne Joan Josep Nuet el secretari general i Hector Sánchez el secretari d’organització.

En la fase final del procés de creació de Comunistes de Catalunya, en el document ‘Crida a la construcció d’un nou partit comunista a Catalunya’, ja se situa la ruptura democràtica, la creació d’un nou espai de l’esquerra transformadora i un projecte constituent per a Catalunya i la república catalana com a eixos centrals de l’estratègia política del partit comunista. En la nova etapa, el nou partit comunista passaria a ser el centre de debat i cohesió, per aplicar la línia política decidida col·lectivament en els fronts de lluita o de mediació política.

Amb la voluntat de superar àmpliament el que havia sigut la coalició amb ICV i construir una eina capaç de ser hegemònica a Catalunya, entorn de la lluita indestriable pels drets socials i pels drets nacionals i de la ruptura amb el règim del 78, Comunistes de Catalunya apostà fermament per les diferents confluències polítiques de l’esquerra catalana. Tant va ser així, que l’aposta per participar de la candidatura d’En Comú Podem li va comportar fortes tensions amb alguns dels seus socis.

En Comú Podem va guanyar dues eleccions generals a Catalunya (2015 i 2016) amb el lideratge de Xavier Domènech, això portà a iniciar el camí de la creació d’una nova força polític: Catalunya en Comú. L’assemblea fundacional de Catalunya en Comú, celebrada el 8 d’abril de 2017 al pavelló de la Vall d’Hebron, en va sortir una direcció encapçalada per Xavier Domènech i Elisenda Alamany, amb un pes important de quadres comunistes com Hector Sánchez i Joan Josep Nuet. La nova formació havia pres un compromís amb l’autodeterminació i la república catalana des de l’assemblea fundacional, però aviat es va veure com dins de l’organització hi havia fortes reticències davant de les postures de ruptura amb el règim i les polítiques sobiranistes, així com tampoc no es permetia la vida d’un partit comunista en l’espai dels comuns, des de Comunistes de Catalunya es va considerar que no es complien els elements estratègics que varen portar a participar d’aquesta confluència.

Comunistes de Catalunya celebra el seu 2n congrés en línia el setembre de 2020 per la pandèmia de la covid-19, on Hector Sánchez n’assumeix la secretaria general. El Partit fa una anàlisi detallada de la burgesia catalana i com actua com a fracció de la burgesia espanyola radicada a Catalunya, a més d’analitzar que el cicle del 15M i l’1 d’octubre havien acabat i ho havien fet en derrota, fet que porta a teoritzar la necessitat d’un Front Democràtic i Social per encarar al cicle de retrocés polític. En aquest mateix sentit, la 8a Assemblea Nacional d’EUiA, realitzada al vestíbul de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona el 4 de febrer de 2023, s’aprova una proposta política en línia al que teoritza Comunistes, un front ampli de l’esquerra catalana que emplacés els Comuns, ERC i la CUP.

Comunistes de Catalunya havia participat de les dues eleccions generals de 2019 en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i, en el cicle polític que van obrir les municipals de 2023, realitzà aliances diverses amb l’esquerra sobiranista, fent acords amb els Guanyem, com a Badalona o Cerdanyola, fent una coalició d’EUiA amb ERC en 8 municipis, com L’Hospitalet o Cornella, i arribant a aliances puntuals amb els comuns o impulsant candidatures pròpies. En les eleccions generals de juliol d’aquell mateix any, tancaren un acord polític per participar amb ERC d’aquell procés electoral, al qual se va donar continuïtat en les eleccions catalanes de maig de 2024 i a les europees del mes de juny següent, en aquest cas acompanyats d’EH Bildu, BNG i Ara Més.