La vida o el capital

feminisme

La vida o el capital

La nostra proposta feminista vol posar la vida al centre, fent que el nostre dia a dia no es vegi monopolitzat pel treball assalariat i valorant el treball de cures. El treball reproductiu o de cures és tot el treball encaminat al manteniment de la vida i la supervivència humana. Engloba totes les atencions i cures necessàries perquè això sigui així, incloent el treball domèstic, l’educació dels fills i filles i altres àmbits. En contraposició al treball productiu, està invisibilitzat i menystingut tot i ser imprescindible per la supervivència. El porten a terme majoritàriament les dones, de manera gratuïta i invisible o en feines precàries i amb poc prestigi. Això arriba a tal punt que moltes teories deixen aquest treball fora de l’anàlisi capitalista, quan qualsevol societat seria insostenible sense les cures.

Des del feminisme se’n reivindica la importància i la necessitat de donar-li valor i es lluita perquè no sigui responsabilitat única de les dones. El terme treball de cures busca posar aquest treball en valor. Per això no és casual que el treball reproductiu hagi d'ocupar un espai privilegiat d'anàlisi i definició dintre del moviment obrer, ja que és la pedra angular que suporta l'actual sistema capitalista opressiu, especialment en les dones com a subjecte social i polític, en una etapa on la retallada de drets socials les afecta especialment. Són les primeres a veure's forçades a prioritzar aquest treball reproductiu i de cures, per davant de la seva emancipació laboral, social i política, una posició precària en la qual els homes han de deconstruir la seva posició de privilegi, el seu rol social i polític, al cap i a la fi, per poder avançar cap a un model de treball reproductiu (que qüestioni el sistema actual que fa possible aquesta explotació), entès com un treball productiu i transversal a la societat, el qual, esdevindrà una qualitat essencial de l'alliberament real de les dones.

L’anàlisi d’aquest treball té un fort component de classe en l’externalització del mateix, és a dir, les dones burgeses no han de fer per si mateixes aquestes tasques mentre que contracten a dones precaritzades i treballadores de totes les ètnies les que constantment són abocades a realitzar aquest treball reproductiu i altres tasques subretribuïdes a l’hora que gairebé sempre són les que s’ocupen del treball reproductiu necessari per la seva família gairebé en solitari.

En aquest sentit, cal que analitzem també els usos que fem del nostre temps: La societat patriarcal fa una divisió binària del temps: temps de treball (entès només com a ocupació) i temps d’oci.

El temps de treball és el públic, el laboral, l’eix de la vida al voltant del que gira tota l’activitat. El temps de no treball és el temps propi. Pel homes, tot i els canvis en el mercat laboral, aquesta divisió els concedeix un temps propi, sense interferències de la vida quotidiana. En les dones no hi ha aquesta divisió, no tenen temps propi.

Les dones tenen una jornada de treball interminable. Hem de sumar al treball remunerat el treball de domèstic-familiar, de cura. Per això parlem de doble presència, però si en referim a les dones actives en el món associatiu, polític o sindical haurem de parlar de la triple jornada.

Aquesta manca d’equitat entre el usos del temps entre dones i homes és una mostra més de la discriminació que pateixen les dones en la societat patriarcal. L’equilibri i l’harmonització dels temps dedicats als diferents aspectes de la vida de les persones és fonamental per assolir una millor qualitat de vida i especialment de la vida de les dones. L’exigència de disposar d’un temps propi és una reivindicació que està agafant força.

En la institució familiar és on s’aprenen i assimilen els significats dels usos socials del temps, és on veuen els models de distribució de tasques, de conductes,... Així doncs un dels elements per a una distribució equitativa dels usos del temps és una redistribució de tasques i responsabilitats en els membres de la família i/o unitat de convivència.

Tot i l'ampliació del permís de paternitat, són les dones les que continuen demanant en major mesura excedències o reduccions de jornada per poder compatibilitzar les tasques domèstiques i familiars amb la vida laboral, i tot i que els homes gaudeixen del permís de paternitat (que no en tots els casos es gaudeix sencer per voluntat pròpia) no és correlatiu a una major participació en l'esfera domèstica i el treball reproductiu, un 10% enfront del 90% de dones, especialment en els tres primers anys de vida dels nadons.

Cal també incidir en els horaris laborals, amb una reorganització dels temps de treball assalariat amb reducció de jornada. I calen polítiques públiques que coordinin els horaris de les ciutats i pobles en funció de les necessitats individuals i col·lectives, que incrementin l’accessibilitat als recursos públics i que augmentin i universalitzin els serveis per a la tercera edat, la infància i totes les persones en situació de dependència.

La conciliació familiar és una qüestió que continua interpel·lant més a les dones que als homes, i ha esdevingut un parany de penalització, entre d’altres, de la maternitat. Aquest parany pot arribar a deixar a la dona en una situació de total dependència econòmica que li impedeix tenir el seu propi projecte de vida. La independència econòmica és, també, una mesura imprescindible de lluita contra la violència de gènere.

Per tot això, des de Comunistes de Catalunya treballem per posar la vida al centre, situar-la per sobre dels beneficis del capital, valorant les cures i dignificant amb reconeixement, però sobretot unes condicions dignes, les treballadores d’aquests àmbits. També hem d’avançar cap a un repartiment equitatiu de les tasques de cures i lluitem perquè cuidar no impliqui deixar de banda la carrera laboral ni cap aspecte de les nostres vides.