Economia planificada
Cap segle com el XXI està complint tant a la perfecció les prediccions més funestes del capitalisme. Guerres pel petroli, desigualtat creixent i destrucció accelerada del clima. Què ha fallat? Ja no és possible culpar al fantasma del comunisme soviètic, ni queda racó del planeta que no hagi estat conquerit pel mercat. Com és, doncs, que després de la victòria del capital sobre els seus enemics, enlloc de pau duradora tenim cada cop més crisis i més sovint?
Precisament, no ha fallat res. Aquest és el problema: tot es desenvolupa segons l’esperat. El capitalisme és “l’alteració contínua de totes les condicions socials, la incertesa sense fi”. Així ho van descriure Marx i Engels fa 170 anys, però tant podria ser dita avui per una treballadora que té un con-tracte per un mes, per un rider que viu de comanda en comanda, per un llogater no té casa assegurada malgrat hi ha pisos buits. Les crisis autodestructives no són l’excepció d’aquest sistema, sinó que en són la seva naturalesa més vertadera.
I malgrat tot, la majoria de persones estan d’acord amb donar casa a tothom si n’hi ha de buides; en donar feina a tothom, si hi ha tantes necessitats humanes per cobrir; en dedicar-nos a allò que és essencial, com que durant una pandèmia el que cal fabricar són respiradors i mascaretes enlloc d’armes i bombes. Que no es duguin a terme aquestes accions no és decisió d’un grup d’individus, ni tan sols d’una classe social. El pitjor és que la mà que guia la màquina no té ulls, cervell ni cor: el fred caos de l’oferta i la demanda, el mercat que no hi entén de raons sinó de preus.
La humanitat hem confiat el nostre futur a un sistema econòmic que crema carbó quan l’escalfament global és una amenaça a la nostra supervivència. Un sistema que confina totes les nenes i nens d’un país alhora que posa catifes vermelles al turisme. Que paga diferents salaris a cada persona en funció del seu gènere o color de pell. Un sistema, en definitiva, on una minoria acapara tota la riquesa mentre milions de persones passen gana.
Si la democràcia política significa que cada persona té un vot, la democràcia econòmica significa que cada persona és igual d’important alhora de decidir com ha de ser la nostra economia. Seria impensable un sistema electoral on el partit guanyador fos el que ha destruït l’oposició de manera més brutal i sanguinària, però hem naturalitzat que l’economia quedi en mans de milions d’empreses que competeixen de manera salvatge entre elles. Un model econòmic que sobreprodueix i explota persones i natura, i resol els seus propis excessos amb crisis periòdiques on destrueix la mercaderia sobrant perquè és més barat segons els seus propis paràmetres il·lògics.
Quan les comunistes parlem d’economia planificada ens referim precisament a això: els grans consensos socials per preservar el benestar de les persones i la natura no poden ser opcionals, han d’ésser implementats. En resum, d’apagar el pilot automàtic i reprendre el control, també de l’economia.