Nacionalitzem la banca

banca

Nacionalitzem la banca

La desregulació del sistema financer es va accelerar durant les reformes neoliberals iniciades a la dècada dels anys 80 del segle passat. Tot aquest procés va assentar les bases perquè esclatés al 2008 la darrera gran crisi-estafa del capitalisme a nivell global. Malgrat els moviments de protesta que es van desencadenar, finalment es van tornar a imposar les polítiques de dretes que van rescatar el sector bancari, van fer caure tot el pes de la recessió sobre les classes populars i van incrementar encara més les desigualtats en la distribució de la renda. Ara mateix, les 2.000 persones més riques del món acumulen tanta riquesa com els 4.600 milions més pobres.

El gran rescat de la banca dut a terme durant els últims anys ha estat un procés de socialització de les pèrdues que el mateix sistema financer havia generat. Per exemple, a Espanya s’ha salvat a Bankia, una de les entitats que més va contribuir a la bombolla immobiliària. No podem parlar d’un procés de nacionalització tal com defensem des de Comunistes de Catalunya, perquè entenem les nacionalitzacions com un procés democràtic on el sector públic pren el control dels sectors més estratègics de l’economia, com ara les mateixes finances, però també el transport, les comunicacions, l’energia o les farmacèutiques.

El sistema financer hauria de tenir com a finalitat la generació de crèdit cap a persones, empreses i sector públic, a partir de l’estalvi generat per aquests mateixos agents econòmics. Ans al contrari, a l’economia capitalista el sector financer converteix els diners en una mercaderia en si mateixa, arribant a uns nivells de paroxisme que el permeten generar productes cada vegada més complexos i especulatius, que converteixen l’economia mundial en un gran casino on s'incrementa la concentració de capital en poques mans.

Defensem la nacionalització íntegra del sistema financer, posant el mateix a disposició de l’interès general. En els moments actuals, és imprescindible la canalització de crèdit en condicions dignes cap a les persones que el necessiten, cap a les petites i mitjanes empreses, cap als i les treballadores autònomes i cap als Estats (revertint la prohibició expressa de la UE hereva de Maastricht). Això només es pot fer des de la lògica de la prestació d’un servei públic, mai des de la suposada racionalitat de la generació del benefici privat.

És evident que, a curt termini, les nacionalitzacions representen una inversió important per part del Estats, però a llarg termini la gestió d’aquestes corporacions reporta un benefici, en part econòmic però sobretot social. Potser ara les prioritats de despesa serien unes altres, però es podria comen-çar amb una autèntica nacionalització de Bankia o amb el progressiu control d’empreses privades que de veritat estiguin en situació difícil, com és el cas de Nissan, òbviament amb l’objectiu de la direcció definitiva de les mateixes.

S’ha de dir també que no és suficient amb el control estatal dels sectors estratègics. S’han d’articular mecanismes de transparència, rendiment de comptes i participació de la ciutadania, i fins i tot blindar en les constitucions la concreció d’aquestes idees. No podem repetir l’experiència que es va donar a països com Espanya durant els anys noranta, on es va forçar el mal funcionament d’empreses públiques per tal de justificar la seva privatització en mans de les elits capitalistes.

En el moment actual, hi ha altres elements de participació de l’Estat en l’economia que potser són tant urgents com les nacionalitzacions. S’han d’enfortir els serveis públics, s’ha de proporcionar una renda bàsica a tota la ciutadania i s’han d’intervenir els mercats privats per regular la competència en benefici dels i les consumidores. El gran debat és com aconseguir els recursos per finançar tot això, i l’alternativa d’esquerres consisteix en una forta pujada impositiva a les grans fortunes i als beneficis de les grans empreses, començant amb el retorn del rescat al mateix sector financer.

Ara més que mai és necessari repartir la riquesa. Esdevé d’una gran urgència després de la sortida en fals de la crisi estafa del 2008 i del cop de gràcia de la present pandèmia. La disputa de l’excedent econòmic és clau en el moment actual, sense oblidar en cap moment elements com l’emergència climàtica o la desigualtat de gènere. En definitiva, es tracta d’atacar les bases essencials del sistema capitalista, i de lluitar per conquerir una hegemonia que ens porti a la seva superació.